Teatre. Entra Feynman, de pallasso
Els gèneres de la literatura científica – 12
Si hi ha una característica que la ciència no té, és l’oralitat. Gran part de l’activitat dels científics està dedicada a parlar: en conferències, reunions, classes o discussions informals, fem esforços per fer-nos entendre. I sempre mirem de tenir a l’abast un tros de paper o una pissarra per facilitar la comunicació dels conceptes. Perquè, això sí, la ciència és visual: una bona representació de la idea pot fer més per la seva comprensió que l’explicació que l’acompanya. Potser per això la ciència ha tingut molt poca presència en el gènere literari oral per excel·lència, que és el teatre. Al teatre la gent fa accions i diu coses, però principalment diu coses.
Hi ha un precursor de teatre científic, que és el Diàleg de Galileo – si bé segurament Galileo tenia més al cap Plató que no pas Aristòfanes quan el va escriure, i el diàleg és didàctic i no dramàtic. Els intents de teatre científic són recents: el segle XX va donar un grapat d’obres amb la ciència com a element central de la trama. Amb quin resultat? Depèn de com es miri. Des del punt de vista dramàtic, no hi ha dubte que aquestes poques obres han aconseguit crear entre els espectadors el neguit del dilema. No cal saber res de ciència per entendre els dubtes morals de Galileo (de Bertold Brecht), els retrets mutus de Bohr i Heisenberg (Copenhagen, de Michael Freyn) o el remordiment de Fitzroy per haver facilitat la feina de Darwin (After Darwin, de Timberlaker Weterbaker).
Ara bé, el resultat és més discutible des del punt de vista del paper de la ciència en el desenvolupament de les obres. Claudi Mans argumenta molt bé – referint-se a la versió de Copenhagen que es va presentar al TNC la primavera de 2011 – que el contingut científic depassa la capacitat de l’espectador mitjà, i li pot fer perdre alguns elements centrals de la trama. I és que amb poques excepcions (probablement la més coneguda sigui Oxygen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann) els autors no són científics de formació, i centren el seu interès en els aspectes més humans del conflicte, no tant en la part tècnica que impulsa el conflicte.
L’únic exemple que conec que defuig el conflicte i el drama és una biografia de Richard Feynman (QED, de Peter Parnell). Segons les referències que en tinc, Alan Alda interpretava un Feynman humorístic basat en anècdotes recollides en els seus llibres de memòries. Aquí tampoc no entrem el els viaranys de l’electrodinàmica quàntica que dóna títol a l’obra.
Qualsevol intent d’incorporar continguts científics a una trama dramàtica ha de jugar amb l’equilibri entre el contingut científic i el fil dramàtic. Amb tots els precedents a la vista potser cal admetre que si el geni dramàtic només aprofita el conflicte i descarta la lliçó deu ser per una bona raó.
Referències
Judson, H. F. Enter Feynman, as clown, Nature Vol. 410, p. 634 (2001).
Mans, C. Copenhagen.
Sommer, E. An Annotated List of Science & Math Related Plays Reviewed.
Mètode 70, 2011.