Protocols. Dues unces de placenta i un bon raig d’aigua calenta
Els gèneres de la literatura científica – 10
El darrer lligam que els científics mantenim amb els alquimistes són els protocols. No els protocols polits i endreçats de les seccions corresponents dels articles científics, sinó els protocols anotats i esmenats que els investigadors veterans transmeten als arribats de nou, juntament amb consells inconfessables – com ara quines màquines funcionen millor que altres.
No sé si s’aplica a altres camps, però en el meu camp de la biologia molecular els protocols estan plens de números màgics: sacsejar tants cops, incubar tants minuts. Com hi hem arribat? I si en lloc de tres inversions en faig quatre? Misteris.
A més, hi ha allò que no es pot escriure i que es transmet per tradició oral: si els cops han de ser secs, si el pipeteig ha de lliscar per la paret del tub o si ha d’anar directe al fons, si l’angle d’entrada de la micropipeta ha de ser de 30 graus o de 60. Les possibilitats són infinites, i sempre hi ha algú que ha trobat el truc perquè el protocol funcioni.
Això és el que em fascina dels protocols. La part oficial és tan interessant com una llista de la compra: molt important per qui l’ha d’executar, i totalment prescindible per als altres. En canvi, els detalls empírics que es transmeten oralment i que els investigadors aprenents apunten als marges són rastres d’humanitat.
Encara guardo alguns protocols de temps enrere, simplement perquè les anotacions al marge són testimonis de la comunicació en estat més cru: normes de supervivència que no estan prou madures o demostrades com per passar a la versió oficial, però que cal seguir per assegurar que el protocol funcionarà.
I no sóc l’únic. En un laboratori on vaig treballar fa uns quants anys encara hi havia llibretes de finals dels anys 60 del segle passat, amb protocols manuscrits que tots seguíem al peu de la lletra. Nosaltres els teníem impresos, és clar, però la sola presència d’aquells patracols polsegosos en un prestatge del laboratori tenia un efecte benefactor – o així ens ho semblava. L’emèrit autor dels protocols encara voltava pel laboratori (si no estava jugant a tennis), i segurament això afegia força a la suggestió.
Amb la combinació de recepta de cuina i secrets de l’àvia, de documents escrits i tradició oral, els protocols són a la base de la imatge del científic com algú que remena potingues. Allà on altres veuen en un protocol un adreçador, un exemple de cartesianisme cap quadrat, jo hi veig un punt de partida, una oportunitat per la creativitat i la transgressió.
Mètode 68, 2010.