LabLit. Si vols anar ben servit
Els gèneres de la literatura científica – 9
A la ficció els científics solen ser de dues menes. Hi ha el megalomaníac d’ulls esbatanats i hi ha l’inadaptat social que s’entrebanca amb els cordons de les sabates. No sol passar que els personatges científics siguin de carn i ossos, i que la seva feina sigui representada amb versemblança. Segurament això es deu a que no hi ha gaire científics que escriguin novel·les. Metges, advocats i escriptors escriuen sobre ells mateixos amb regularitat, en novel·les d’èxit, però no hi ha gaire investigadors que se n’hagin sortit en aquesta tasca.
La solució és cobrir la mancança amb els propis recursos. Des dels anys 80 del segle passat s’ha consolidat un gènere que pretén representar els enrenous i els arguments que passen als laboratoris. L’any 2001 Jennifer Rohn va anomenar aquest gènere “Lab lit”, jugant amb el doble sentit de lit com a literatura i com a il·luminat. No és ciència-ficció, sinó ciència-en-la-ficció.
A casa tenim exemples il·lustres d’aquest gènere, des del Virus de la glòria de Marià Alemany o El gen escarlata de Pere Puigdomènech fins al més recent Codi genètic d’Amàlia Lafuente. La mesura de l’èxit del gènere serà que alguna d’aquestes novel·les arribi al públic lector general, el que compra llibres de lladres i serenos de tres en tres. Fins ara no podem dir que això hagi passat a casa nostra. A nivell global hi ha Ian McEwan, que ha introduït a les seves novel·les Dissabte i Solar arguments i personatges científics i ha tingut bona acceptació – però McEwan no és un científic de formació.
L’única excepció que conec és una novel·la coral que té com a personatge central un físic que treballa al programa nuclear dels soviètics mentre al seu voltant es desenvolupa la segona guerra mundial. Viktor Shtrum és un científic fictici absolutament creïble, i les peripècies que li passen a dins i fora del laboratori són l’eix de Vida i destí de Vassili Grossman. Grossman era químic i va escriure aquesta obra mestra a final dels 50 a partir de material recollit mentre va fer de corresponsal de guerra. Vida i destí mostra que una bona novel·la pot incorporar arguments científics i vendre milions d’exemplars.
Si han de tenir una mínima versemblança, aquesta mena de novel·les només les poden escriure els científics – ja sabem què passa quan algú que no sap com és un laboratori introdueix un científic a la seva obra de ficció. La ciència és difícil de dominar, però la literatura tampoc no és arribar i moldre. Hi ha moltes històries per explicar i no les explicarà ningú que no domini tots dos idiomes. Com en tantes altres coses, si volem anar ben servits ens caldrà aprendre a fer-nos el llit.
Referències
Alemany, M. El virus de la glòria. La Campana, Barcelona, 1999.
Grossman, V. Vida i destí. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2008.
Lafuente, A. Codi genètic. Proa, Barcelona, 2010.
McEwan, I. Dissabte. Empúries, Barcelona, 2005.
Puigdomènech, P. El gen escarlata. Rubes Editorial, Barcelona, 2000.
Mètode 67, 2010.