|
|
El regal de jubilació del professor
Dawkins Ressenya de: Ens
calen antologies de textos científics. També moltes altres coses, però és que
les antologies són tan agraïdes! Permeten fer una mirada a tot un camp de la
ciència com qui volta amb un autobús turístic. A la biblioteca en tinc de
textos d’astronomia i física, de matemàtiques, de clàssics de la ciència,
d’evolució, de clàssics de la biologia molecular i un grapat més, fins i tot de
poesies sobre la ciència. Qualsevol d’aquests llibres seria una addició valuosa
a la nostra literatura, però el mercat no sembla receptiu. I és
una llàstima. Per exemple, fixem-nos en l’antologia que Richard Dawkins s’ha
regalat per celebrar la seva jubilació, en què aplega textos escrits des de
l’inici del segle XX fins els nostres dies. En 400
pàgines intenses retrobem vells coneguts (Medawar, Feynman, Sagan) i descobrim
noves veus (Smolin, Greene). Plorem de riure amb Haldane i el seu poema
autobiogràfic sobre el càncer (“I wish I had the voice of Homer/to sing of rectal
carcinoma”) i ens emocionem amb la descripció que Hardy fa de Ramanujan morint
tuberculós a Anglaterra. Patums com Oppenheimer i Watson mostren la seva
habilitat com a escriptors, més enllà de les seves dots científiques. El
llibre té limitacions imposades per Dawkins. D’entrada, només incorpora textos
originals en anglès, amb poques excepcions. Entre elles, Primo Levi, que és una
doble excepció: la seva contribució és un conte extret de “La taula periòdica”,
tot i que l’antologia no recull ficció – ni tan sols ciència-ficció. Una
altra limitació és que Dawkins s’exclou a ell mateix de l’antologia, i costa
imaginar una antologia d’escrits científics del segle XX que no inclogui un
parell de pàgines de la seva prosa precisa. Val a dir que, com a editor, es
reserva un espai per introduir cada text, i allà és on apareix l’estil que l’ha
fet justament famós. Amb quatre pinzellades posa l’autor en context i prepara
el paladar per la degustació que vindrà. Potser
la condició que dóna més personalitat a l’antologia és que només recull textos
de científics, no d’escriptors que hagin parlat sobre ciència. El que trobem és
la visió que els científics tenen del seu treball, expressat amb els seus
mitjans. En un parell de pàgines queda clar que aquests mitjans poden ser poderosos.
No tots els científics saben expressar-se amb estil, però si més no els
vuitanta seleccionats serveixen d’exemple – i, en molts casos, de mestres. Les
antologies corren el risc de derivar cap a la dispersió, i que el lector acabi
per abandonar el llibre. Dawkins s’assegura que això no passa, per la brevetat
de les seleccions, l’amenitat de les introduccions i el bon criteri a l’hora d’endreçar-les
en seccions. La
sensació final és d’haver tastat només una mínima part del que hi ha
disponible. Una funció de les antologies és provocar interès en els autors
antologats, i enviar els lectors a les fonts d’on s’han extret les seleccions. De
manera subtil, però efectiva, a base de triar només textos inqüestionablement
brillants i, en gran part, afins a la seva percepció de la ciència, Dawkins ha
dibuixat en aquest llibre un paisatge molt personal. Queda en mans dels lectors
endinsar-s’hi o mirar-lo de lluny. |
 |
|