Jesús Purroy

Demolició. Una força irresistible troba un objecte inamovible

Els gèneres de la literatura científica – 3


Un dia voldria escriure un llibret demolidor, que exposés inapel·lablement les mancances de la pseudociència i l’eliminés per sempre més. No l’escriuré, principalment perquè aquest llibre ja l’escriu cada any algú. La demolició de la pseudociència és un gènere abundant, una tasca que molts científics consideren prioritària. La demostració que no se’n surten és que ho segueixen intentant amb una constància obsessiva.

Els exemples d’aquest gènere són lectures vibrants, que fan venir ganes de subratllar i escriure signes d’admiració als marges. El clàssic de Martin Gardner “Fads and Fallacies in the Name of Science”, de 1952, parlava de Lysenko com a contemporani i de la cienciologia com a novetat. Les aportacions més recents han anat ampliant la llista d’objectius. Sokal i Bricmont demoleixen el postmodernisme, la psicoanàlisi i tots aquells que prenen la física en va. Robert Park repassa, entre altres, les màquines de moviment perpetu, la fusió freda i la indústria dels suplements nutritius. Carl Sagan dedica un capítol aclaparador als falsos records induïts per teràpies d’hipnosi. Dick Taverne inclou, entre altres dianes, demolicions de l’agricultura ecològica, la medicina alternativa i Naomi Klein. La llista és llarga, però aquests quatre són representatius de la magnitud de la tasca.

Ara bé, si aquests llibres són tan ben escrits i tan ben argumentats, per què no assoleixen el seu objectiu? Per què hi ha tanta pseudociència al nostre entorn? Una part de la resposta es pot trobar en una carta que Michael Faraday va enviar al Times, a propòsit de l’espiritisme, en què deia: “Penso que el sistema educatiu que ha pogut deixar la ment del públic en l'estat en què aquest tema l'ha trobat ha de ser molt deficient en algun aspecte molt important”. No hem avançat gens en 150 anys – entenent per “sistema educatiu” tots aquells que intervenen en la formació de l’opinió pública: científics, periodistes, ensenyants, editors...

Molts creiem que un argument ben enllaçat, basat en la raó, és una força irresistible. La paradoxa clàssica presentava el xoc entre una força irresistible i un objecte inamovible per il·lustrar el principi de no-contradicció. Ara ens trobem que la demolició no pot ser efectiva perquè els objectes autènticament inamovibles són les conviccions, mentre que la raó, per forta que sigui, només arriba allà on la volen.

Referències

Faraday, M. Carta al Times, 30 de juny de 1853. Citada per Peter Day a The Philosopher's Tree, Institute of Physics Publishing, Londres, 1999.

Gardner, Martin. 1952. Fads and Fallacies in the Name of Science (2nd ed., 1957). Dover Publications, Mineola.

Park, R. L. 2001. Ciencia o vudú. Grijalbo, Barcelona.

Sagan, C. 1999. El mundo y sus demonios. Editorial Planeta, Barcelona.


Mètode 59, 2008.